Quan pensem en una pel·lícula bassada en un còmic, tendim a visualitzar una trama d’ acció semi violenta amb súper herois de cossos de musculatura hipertrofiada o noies de cossos inabastables, plena d’ efectes especials llampants i impossibles. Amb aquests antecedents recurrents, solen estar encasellades per a una franja d’ edat pre-post i adolescent de poques pretensions narratives.
Potser només són tòpics ?
Més a prop de casa nostra una pel·lícula bassada en un còmic tendeix a la pitjora quan ja no es d’ un còmic, si no d’ un “tebeo”. El tòpic diu que és sobre un tema antic, un homenatge a figures o autors que molts dels possibles espectadors ni coneixen ja que els tebeos, (injustament), són per a nens. Un mon gris,trist, antic i ple de nostàlgia.
Tornar a la nostàlgia és una temàtica vàlida, però donar-hi voltes contínuament em sembla que diu poc de tots nosaltres. Molt a prop de nosaltres, només més enllà dels Pirineus, es fa un producte de molta alta qualitat, i no només de les seves figures més conegudes i emblemàtiques com podria ser l’ Asterix d’ Uderzo i Goscinny.
L’ obra de Tardi, (un autor amb una obra no tan reconeguda), treu el cap cinematogràficament, amb el film Les aventures extraordinàries d’ Adéle Blan-Sec. Una pel·lícula familiar per a tots els públics, de molt bona factura. Bons efectes especials, bones caracteritzacions, bon càsting...Tot sota la ma del més que contrastat director Luc Besson.
No és la millor pel·lícula de la història, és veritat, però és més que una digna cinta d’ un còmic que fa venir enveja.
